Pere Aragonès. Reflexionarem en el congrés ordinari que farem al juny, i ho hem de fer des de la responsabilitat. Tenint clar que cal canviar coses, perquè no hem obtingut els resultats que esperàvem i no tot es deu a factors externs, però tenint clar que a Esquerra no hi sobra ningú i hi cap tothom. La unitat de l’esquerra nacional per obrir un nou cicle en la nostra història és important, però unitat no vol dir immobilisme. Hem de fer funcionar l’equació unitat+responsabilitat+renovació+pluralitat. Això és Esquerra.Jordi Coronas. Efectivament hi ha vida més enllà del 9 de març i efectivament tenim molts reptes pendents d’afrontar. Convé que Esquerra estigui ben asentada de portes endins, perquè en el futur hem de ser la força clau per mantenir viva la flama sobiranista de Catalunya, encara que no l’única. Si mirem anys enrera, només 8 anys enrera, tenim més representació arreu on som, i sí, el darrer cicle electoral ha corregit a la baixa aquesta quota de representació, però si som capaços d’adreçar el rumb, Esquerra té l’oportunitat històrica d’aglutinar aquells sectors que a hores d’ara, tot i ser sobiranistes no hi confien. Això ens permetria donar un salt endavant que ens situaria en una posició privilegiada per poder fer avançar el país cap allà on els sobiranistes volem.
Carles Herrera. Els resultats electorals d’ERC el passat 9 de març han estat el detonant que ha acabat per fer explotar l’olla dels que militem a l’independentisme democràtic i d’esquerres i han servit, també, per avançar la data del proper Congrés Nacional en el que haurem d’escollir els propers president i secretari general del partit, així com el que ha de ser el proper cap de llista a les següents eleccions al Parlament de Catalunya (que no necessàriament han de ser al 2010). (...) Guanyi qui guanyi, cal que des de l’endemà de les votacions s’enforteixi la cohesió interna del partit, que el candidat i els nous secretari general i president formin equip i que qui perdi, sense renunciar al seu posicionament i als seus criteris, sumi les seves forces, de manera incondicional, a la nova direcció del partit, per fer-lo gran i que sigui de nou el partit útil pels independentistes.
Jordi Milà. Menys líders carismàtics, i mes gent d’equip, de partit, per fer la feina. Menys lliurepensadors – i que els demes penquin – i mes mans capacitades per demostrar a la gent que els independentistes som gent seriosa, que quan pactem complim i treballem mes que ningú, sempre en interès de la gent d’aquest país. Mes compromís, i menys gaites, que estem en democràcia, i fins que la gent no ens voti, aquí no hi ha independència. I la independència no la guanyarem amb els puristes que es queden a casa o que ens miren com a traïdors. La hem de guanyar amb la gent que vota a altres partits, i que ens de donar la confiança. I això, senyors, es fa amb compromís i demostrant que un partit independentista por governar millor que els altres, i no fent estirabots cap aquí i cap allà en funció de les enquestes i opinions de la prensa “amiga”.
Lluís Pérez. Esquerra va perdre el 9 de març 350.000 vots mentre el PSC només en va guanyar 82.000, amb la qual cosa això del "nombre significatiu de votants d'Esquerra que ara han votat al PSC" queda més que en dubte. Jo ja ho vaig dir: segueixo creient en la idea d'un pacte d'esquerres per a governar Catalunya, però no crec que el pacte que ara mateix és vigent estigui donant els fruits necessaris ni pel país, ni per a Esquerra, ni per a l'esquerra independentista. De manera que o el millorem, o ens plantegem què en fem. Però, si us plau, que ningú intenti justificar l'actual pacte tot argumentant que la clatellada electoral del 9 de març demostra que hi ha "vasos comunicants" entre Esquerra i el PSC. Els números canten, senyores i senyors.
Empar Pont. A la gent d'ERC mai ens han fet por els reptes. Sempre ens en m'hem sortit davant de les situacions difícils. Aquesta també ho és, però hem de saber trobar la manera de sumar. Ens cal el cap fred, defugir de protagonismes estèrils i afrontar la situació de manera tranquil·la i a porta tancada. Si ho fem així, podrem fer els canvis que calgui, redefinir les estratègies, i enfortir el partit. Com a militant, com a persona que porta uns quants anys treballant dins d'un govern de coalició, sé perfectament que no és fàcil, però que és possible. Com a dona, m'adreço als diferents companys que a hores d'ara es postulen per encapçalar el partit per dir-los que una altra manera de fer és possible. Les dones d'ERC treballem per aportar el nostre saber fer en bé de la unitat del partit.
Joan Tornel. Per mi els resultats d'Esquerra expressen la fi d'un cicle polític. Un cicle polític que comença quan Josep-Lluís Carod-Rovira agafa el timó de la direcció i ERC es marca l'estratègia d'ocupar un espai central en l'esquerra catalana. Amb aquesta estratègia, en la qual el discurs social acompanya el discurs independentista, ERC aconsegueix sortir de la marginalitat política fins el punt d'arribar a tenir la clau de la política catalana, podent triar govern. No obstant, el desencís estatutari, la pèrdua de coherència i d'ambició política en algunes desicions, l'obsessió estratègica de pacte amb el PSC a tot arreu, errors de gesticulació excessiva sumat als missatges que els aparells mediàtics del PSC-PSOE i de CiU han anat enviant i que han calat en la societat, han fet perdre la il·lusió a molts votants que elecció rere elecció s'han anat quedant a casa.
Marta Vilalta. Com diria aquell, dels errors se n'apren. En cap llibreria venen "el manual per construir la majoria social i aconseguir la independència de Catalunya sense que l'esquerra independentista extraparlamentària et tracti de botiflers, la dreta (i esquerra) espanyola et titlli de separatista i et criminalitzi, la societat t'acusi de totes les desestabilitzacions del govern, els militants de tota la vida critiquin per criticar i la dreta nacionalista catalana copiï el discurs nacional sense creure-se'l i es ven a Madrid sempre que en té l'oportunitat". Mentre tinguem la suficient dignitat i responsabilitat per rectificar i seguir avançant no ens ha de fer por res. Ni tan sols un revés electoral. Hi ha 300.000 catalans que han fet confiança a Esquerra, a tots ells els devem l'esforç i el treball per poder tornar a ser la força que lideri les reivindicacions dels Països Catalans.
