Carles Caballero. Una altra de les paraules més habituals últimament, referides a Esquerra, és divisió. D’altres ho anomenen debat, d’altres ho anomenen democràcia participativa. No ens hem d’amagar de res, perquè no tenim res a amagar. Algú coneix quins sistemes electius funcionen a l’interior de la resta de partits polítics amb representació a Catalunya? Sap algú que les donacions anònimes a partits polítics han estat legals fins que ha arribat Esquerra al primer pla del panorama polític? Sovint ens falta perspectiva històrica. I no ens referim a on érem o on som.Jordi Casals. Joan Puigcercós va fer pública la seva candidatura a la presidència d'ERC, emprant sempre un "nosaltres" per parlar del projecte de partit. És bo que la noció d'Esquerra es basi en el col.lectiu. (...) El procés intern d'Esquerra és únic al nostre país, absolutament democràtic, dons s'escollirà president i secretari general per sufragi universal de la militància, no en un congrés assembleari sinó amb urnes a cada capital de comarca o secció local. El què hauria de ser un model a seguir i un fet admirable pels demòcrates, de moment es destil.la un interès morbós per la picabaralla interna. És curiós que els que s'admiren tant de la democràcia americana davant les primàries americanes no ho facin amb la d'Esquerra, si no el contrari. Tampoc és una sorpresa...
Adrià Companys. Vinga portades de diari. Apa, som-hi. Que no es digui. Fins i tot sortim als títols principals dels telenotícies. Entenc la estratègia. El que és veritablement important és que parlin de nosaltres, sigui bo o dolent. Que parlin. Que si avui ha sortit el presi a Catalunya Ràdio, que si ara el secre surt amb la Tarribas, que si en Ridao diu que ell no sap res, ara en Carretero, l'Uriel que s'amaga darrera els matolls. Quin merdé !!!!!!. Jo no soc d'eixe mon !!!!!.
Jordi Eduard. El que em fa una mica més de basarda són algunes de les formes que ha adoptat el corrent per encarar aquest procés. Confrontacionalisme, «que-se-vayan-todos», «us-portarem-als-tribunals», nosaltres tenim la veritat i qui en discrepi és un poltroner a sou de la direcció… Trist. El fet de demanar un 5 % d’avals (...) és vist com un atac, i immediatament s’amenaça amb els tribunals. Companyes, companys, no és això. Tots estem d’acord en el debat de les idees, però jo no estic gens d’acord en el debat dels gestos d’amenaça i despreci. Es per això, i per la discrepància cap al discurs ideològic d’en Joan Carretero Reagrupament que no els votaré en el proper congrés.
Carles Herrera. Sembla com si, pel fet de ser republicans i independentistes, ens estigués vedat tot allò que comporta el fet de governar. Així, mentre la resta de partits, quan estan al poder, governen, dels d’Esquerra Republicana es diu que estan aferrats a la “poltrona”. Sovint ho diu gent aliena al partit, bàsicament l’oposició convergent. Comentaris ressentits i interessats d’aquells als qui els sap greu que no governin els seus. Però algunes vegades, sense cap mena de pudor, algú del propi entorn, portat d’aquesta mena de purisme equivocat, s’esvera tot criticant fets com aquest. (...). Esquerra és un partit de govern i, agradi més o menys, governar comporta vehicles oficials, protocol, assessors i despatxos oficials. És el que hi ha. Aquí i a la Xina Popular.
Sergi Pascual. El problema és que els mitjans de comunicació, que, com sabem, són hostils pràcticament en la seva totalitat al sobiranisme, contínuament emeten soroll de fons (titulars tendenciosos). A mi personalment m'importa ben poc quines siguin les cares públiques del nostre partit després del congrés de juny (amb la reserva anteriorment esmentada). Això és així tot i el meu suport formal (que mantinc) al corrent Reagrupament.cat (el qual en boca de Carretero va ser el primer a criticar públicament la follia de l'estratègia que estàvem seguint). I estic convençut que la gran majoria dels militants i dels simpatitzants del nostre projecte sobiranista posen igualment el projecte per damunt de les cares visibles.
Lídia Pelejà. Ara bé, tal i com vaig dir, em va semblar completament racional afirmar que un polític que està en partit suposadament d’esquerres, si no parla de polítiques socials és més aviat liberal. Però repeteixo, vaig dir-ho perquè segurament no havia fet un seguidisme de la seva trajectòria. I si jo no ho tenia clar, tenint en compte que segueixo de bastant a prop la política d’Esquerra, imagineu la resta dels ciutadans. I amb això queda dit, i espero tancar el tema: Carretero no és de dretes. Però crec que cal reforçar el discurs.
Josep Perera. El senyor Carod fa com Ronaldinho, s'esborra, Ronaldinho no pot suportar ser suplent i s'inventa unes suposades lesions, el senyor Carod sap que té totes les de perdre en el Congrés i s'inventa un suposat ànim de renovar el partit per no presentar-s'hi. No es presenta perquè no suportaria la idea de perdre, no perquè li preocupi ara el partit, ni perquè el vulgui renovar, ara ell déu pensar què la millor manera de conservar la cadira és acostar-se als sectors crítics per derrotar Puigcercós,però oblida que ell i el senyor Puigcercós són igual de responsables de l'estratègia actual que segueix el partit i que aquests sectors crítics són critics amb la direcció, no només amb el senyor Puigcercós o amb ell i que l'estratègia que ell defensa té molt poc a veure amb el que plantegen el Reagrupament i Esquerra Independentista.
Lluís Pérez. Contràriament a altres candidatures que fins ara s'han anat postul·lant, Renyer i Bertran presenten un projecte clar i concret per a redreçar la marxa del partit; un projecte sobre el que tothom, militant o no, pot informar-se simplement anant a la web d'EI. Mentre Carretero i Puigcercós fins ara no han fet més que al·lusions vagues al que un i altre volen ("fermesa", "sumar", "un partit obert i plural"), els candidats d'EI han explicat amb tota la concreció del món en què es basa el full de ruta que proposen pel partit durant els propers anys. (...) On altres de moment només posen cares i grans paraules, l'Uriel, en Renyer i tota la gent que hi al darrere ja posen, com digué el propi Uriel fa uns dies, "programa, programa, program". Un programa, a més a més, d'il·lusió i de canvi, que realment pot tornar a engrescar la militància de base i l'electorat republicà.
Joan Puig. El congrés de juny ha de permetre reflexionar sobre el perquè del que ens ha passat, no fer-ho ens pot seguir portant a un descens inevitable de vots, ens cal fermesa, ens cal complir el que vam signar en el govern d’entesa, que no vol dir deixar de fer polítiques nacionals, tot al contrari, actuar nacionalment des del govern d’entesa és fe creïble el nostre discurs. (...) Si Esquerra s’enfonsa, una part del País també, i aquesta responsabilitat també és dels dirigents que sortin del proper congrés. Que el debat sigui l’intens que és vulgui, tothom te dret a presentar-se, ara desprès, guanyadors i no tant guanyadors a una, no ens podem malbaratar el millor dels partits polítics, ni podem malbaratar el somni dels justos.
Josep Romeu. Evitant una desfeta personal al Congrés d’ERC del mes de juny, pot aferrar-se al càrrec de Vicepresident del Govern com a mínim fins al final de la legislatura. (....) De la mateixa manera, mantenint-se al marge de la disputa interna que ara quedaria reduïda a tres bandes, ell podria erigir-se com a àrbitre o trobar una sortida honorable amb qualsevol dels resultats possibles, cosa que difícilment hauria tingut en cas d’haver estat derrotat en unes votacions internes del partit. Queda per veure si podrà, tanmateix, mantenir-se’n tant al marge i no acabarà afavorint i per tant lligant la seva sort a una o altra candidatura.
Josep Rovira. Als mitjans de comunicació de casa nostra els cau la baba fent un seguiment exhaustiu, gairebé ridícul, del procés obert entre els demòcrates nord-americans. (...) Tant hi fa que les acusacions ratllin el racisme i que la guerra bruta entre candidats sigui cent vegades pitjor que les lògiques tensions internes generades a ERC davant un possible canvi de lideratge; el procés demòcrata l’embolicaran amb totes les virtuts possibles, mentre l’equivalent fet per ERC serà titllat de manera unànime com una pallassada ridiculitzable. (...) El que allà és una exigència democràtica i alliçonadora, aquí, quan ho fa ERC, és una crisi desestabilitzadora d’adolescents immadurs incapacitats per a la política.
Esteve Sebastià. Després del proper congrés ERC amb l'aire renovat, amb més empenta i havent recuperat la il·lusió i la trempera i amb un rumb clar, tornem a ser la peça clau en la construcció nacional i social del país. Tampoc voldria acabar sense donar les gràcies a Carod Rovira, ep! que no l'enterro, per la feina feta i per la que crec que seguirà fent per l'independentisme, tot i que hi hagi cops que no he compartit alguns camins que ha pres, per mi és un dels últims polítics amb totes les lletres que queden en un moment en que sembla que es prima més la gestió i el poder que les idees i els projectes polítics.
