Alfred Abad: "Estem fets per guanyar!" En aquest sentit, i des de sempre, he cregut primordial recuperar Pere Aragonès: "Per què signaré per Joan Ridao per secretari general d'Esquerra". Vull un secretari general amb experiència dins el partit però que aporti renovació. Joan Ridao té experiència a Esquerra (va ser militant de les JERC, regidor, conseller comarcal i diputat al Parlament i ara és diputat al Congrés), però mai ha format part d’allò que se’n diu “l’aparell”, és a dir, mai ha portat la maquinària interna. Un nou model de partit passa per algú que no ha estat ni secretari d’organització, ni d’imatge i comunicació ni de política municipal al capdavant del partit.
Jordi Coronas: "Una candidatura que em causa bones impressions". I en tercer lloc, perquè hi ha una representació important de gent de Barcelona, la qual s’haurà d’anar concretant amb els dies que falten de cara al congrés, però que d’entrada compta amb gent prou significativa. La més significativa és la candidatura a secretari general d’en Rafel Niubó, una persona que ha demostrat sobradament el seu perfil independentista allà on ha estat (president de
Jordi Eduard: "Trio a la Gent d'Esquerra". La gent tria. És inevitable i sa, perquè la tria fa avançar, clarifica i permet el debat. En aquest procés democràtic inèdit a Catalunya, del que em sento enormement orgullós, jo he triat posicionar-me al costat de la candidatura dels Joans, en Puigcercós i en Ridao, la candidatura de la "Gent d'Esquerra". Crec que és una candidatura que ens permet tenir una certesa prou raonable de rigorositat, experiència i il.lusió en el camí cap a constituir un Estat en el marc de
Raül Escobar: "Gent d'Esquerra". El procés que viu en aquests moments el partit, és un procés que tard o d'hora havia d'aparèixer. La singularitat d'Esquerra (amb un doble objectiu : un d'ideològic com la justícia social i un de finalista com la independència de Catalunya) i l'espectacular creixement de militants experimentat els darrers 4 anys (entre els que m'incloc), necessita d'un partit internament fort, equilibrat i sobretot organitzat; amb una única línia discursiva on la gran majoria de militants s'hi puguin sentir identificats i en puguin ser partícips amb la seva feina. Un partit on no existeixin les quotes, on el treball sigui el principal distintiu de cadascú. Tindré temps d'anar desgranant les característiques de la meva opció, però tinc clar que aquesta sols pot ser la de la candidatura liderada per Joan Puigcercós i Joan Ridao. Una candidatura d'experiència i treball, però amb idees de renovació de partit i d'idees.
Carles Herrera: "La síndrome del militant miop (i II)". Una minoria de la militància afectada per la síndrome del militant miop, per diversos factors, ha reivindicat una major concreció i delimitació ideològiques i un retorn a llenguatges i actituds polítiques més pròpies de situacions d’oposició resistencial que no de partit d’electors i de govern. (...) Però la síndrome de la miopia no s’acaba aquí. Almenys dues de les candidatures que es presenten a les properes primàries creuen que convertint-nos de nou en un partit ideològic, els èxits estan assegurats i que el fracassos de les eleccions del 27 de maig de 2007 i del 9 de març d’enguany rauen, entre d’altres, en l’escàs accent independentista de la direcció del partit. En tota l’historia de la ciència política no hi ha constància d’un partit polític que avanci electoralment desprès de passar d’un partit d’electors a un partit ideològic. Tot al contrari.
Lluís Pérez: "Per què signaré per l'Uriel Bertran com a secretari general d'Esquerra (i per què el votaré)". No vull gent de qui encara es desconeix quins èxits han aportat al partit a nivell nacional. En canvi, tinc tota la confiança en algú amb la trajectòria d'èxits de l'Uriel, que al capdavant de les JERC va aconseguir dotar-la d'una estructura organitzativa i d'acció que avui encara perdura, que va aconseguir convertir-la en el referent juvenil de l'esquerra independentista tot i tenir una ferotge competència per l'esquerra, i que va instaurar i consolidar un èxit del jovent independentista com és l'Acampada Jove.
Joan Puig: "Gent d'Esquerra (2)". Cap altre força política pot realitzat un acte de democràcia interna com el que Esquerra farà el 7 de juny(primàries), i que continuarà el 14 i 15 del mateix mes (25 congrés nacional). Amb tot el respecte cap a la resta de candidats, individualment ja he expressat les meves opinions, crec sincerament que ara és el moment de Joan Puigcercós, es mereix l’oportunitat d’encapçalar la direcció d’aquest partit. Ha treballat, ha donat la cara i crec que és la persona idònia per portar Esquerra al lloc que es mereix.
Joan Rabasseda: "Pavelló, alta tensió i Esquerra". El ball de bastons a ERC a nivell nacional continua, però a hores d’ara ja el veig més democràtica que d’alta tensió. Això és el que esperem: un debat intern el més democràtic possible. Ara tenim quatre propostes per liderar un partit que no han de deixar de defensar el que diuen les seves sigles: les polítiques d’Esquerra, el model de República com a sistema polític, i Catalunya en el sentit més ampli com a àmbit d’actuació.
Moisès Rial: "ERC tria entre projecte politic d´alliberament social i nacional o acceptar sotmetre´s al pragmatisme del sistema". Crec que la seva capacitat de treball i la seva joventut, són un valor, que es demostra amb gestos com obrir ERC a gent preparada com l Elisenda Paluzie i l´Hector López Bofill, posar el full de ruta avanç dels personalismes , és l´esperança per donar un gir a ERC, i l´únic que les condicions pel 2010, seran acceptar el dret de decidir, amb concert econòmic i llei de referèndums, i si no accepten la resta de forces, no ens ha de fer por anar a l´oposició, a diferència d´altres corrents, i que ara, poc a poc "copien" argumentari per no perdre suport intern.
Pere Sàbat: "Carretero a Vilafranca". Aquest és un dels mals que veig al Reagrupament. Carretero ha sumat al seu si tot de persones que d’una manera o altra estan dolgudes amb l’actual direcció, sense anar més lluny els impulsors de Reagrupament a l’Alt Penedès són part de l’antiga executiva local de Vilafranca que va iniciar un enfrontament amb la direcció nacional i amb la majoria de la secció local, i arran de perdre les eleccions internes van anar a parar a Reagrupament. No vull dir amb això que RCat no tingui un bon projecte, sinó que el nexe d’unió del corrent intern és la voluntat de fer "petar" la direcció.
Lluís Soler: "Gent d'Esquerra". Penso que les receptes per encarar aquesta nova etapa amb garanties d'èxit són la combinació del coneixement de l'organització amb un projecte ambiciós de partit i de país, enfortint els governs on Esquerra participa, consolidant i augmentant la nostra base municipal, i fent xarxa aprofitant el principal actiu d'Esquerra: la nostra gent. Una combinació de capacitat de lideratge, de treball en equip, de fermesa en la presa de decisions i alhora de saber escoltar la nostra gent. Una combinació de rigor, treball, ambició i propostes concretes que permetin recuperar la confiança de totes aquelles persones que volen tornar a veure Esquerra com una eina forta i útil al servei d'aquest país. Penso que aquestes receptes es troben a la candidatura encapçalada per en Joan Puigcercós i en Joan Ridao.
Antoni Soy: "ERC i la tàctica: de l'èxit a la perplexitat?". A vegades es diu que una part important del nostre problema és que no tenim mitjans de comunicació "amics". Jo no hi estic del tot d'acord: es cert, que no hi ha cap mitjà de comunicació que combregui del tot amb el que pensa, diu o fa ERC (tanmateix, hi ha algun partit que en tingui un en exclussiva?) però, en la meva opinió, en termes generals i tenint en compte la nostra ideologia i els nostres objectius estratègics poc convencionals, no massa "políticament correctes", els mitjans de comunicació ens han tractat relativament bé quan hem fet les coses bé, i viceversa.
