Pere Aragonès: "Esquerra i el 25è Congrés Nacional": . Hem de fer un nou model de partit. Un partit-xarxa que vagi més enllà d’Esquerra, que generi complicitat de sectors econòmics, socials i culturals. En els darrers anys, Esquerra ha guanyat la batalla ideològica però ha perdut la política perquè no té una xarxa de complicitat prou potent. En altres paraules, hi ha molt vent però tenim poca vela. El nou model d’organització ha de partir de l’excel·lent feina feta en els darrers anys, on s’ha passat d’un partit desestructurat a una organització forta, però no n’hi ha prou. Cal buscar noves formes de participació, crear una xarxa d’entorn social, fer del militant una eina de transformació, i convertir Esquerra en el partit dels pobles, les ciutats i els barris, essent presents a tot arreu.Jordi Eduard: "Ja hi som totes". Jo no em mantindré neutral, perquè crec que n'hi ha alguns que tenen més bon projecte que altres, i al final és d'això del què es tracta. Però també m'esgarrifa pensar la imatge batallesca que en pot sortir, una mica a l'estil Clinton-Obama, que molt Yes we can, però al final qui podrà, si segueixen a la grenya, serà el bon jan d'en McCain. Compte, i que no ens passi el mateix.
Raül Escobar: "Engeguem!". S'aproximen doncs, unes setmanes i mesos molt interessants per Esquerra. Lluny dels sectarismes i de les passions incontrolables que molts (militants?) estan demostrant dia rere dia comentant les noticies digitals, caldrà trobar un espai de diàleg intern on les diferents sensibilitats que conté el partit puguin expressar-se i presentar els seus projectes. El debat de les idees, el debat racional, ha de prevaldre per sobre del debat passional. Les idees, el diàleg i els projectes han de passar per sobre d'aquells que fan de l'odi i la rancúnia la seva principal expressió de confiança.
Toni Fullat: "Objectiu: un partit de 1a. Per això volem un canvi". He llegit i sentit aquests dies que tota crisi, tota cruïlla, és o pot ser una oportunitat per fer un nou salt endavant. Així ha estat d'altres vegades i no veig perquè no pugui tornar a passar. Qualsevol partit i sobretot Esquerra Republicana, de forta tradició democràtica i assambleària, necessita debatre i intercanviar idees per arribar a bon port. Perquè si no es parla de política en un partit polític on carai s'ha de fer? Si no es contrasten propostes polítiques com sabrem quina és la millor? Perquè si els partits "passen" de la política i només traspuen lluites pel poder, a qui carai li pot interessar la política? Qui vulgui fer creure que aquest congrés és només qüestió de noms s'equivoca. És una qüestió política.
Antoni Garcia: "Els tres cops de volant de Carod". Ernest Benach i Rafael Niubó seran els candidats de Carod a la Presidència i la Secretaria general d’Esquerra. Tot el meu respecte per aquestes dos dirigents històrics d’Esquerra, un de Tarragona i l’altre de la Federació de Barcelona. (Carod) afirma que el que cal és renovació i que Puigcercós marxi de la direcció d’Esquerra. Renovació però ell segueix de candidat, és clar. Una renovació que la demostra posant al capdavant de la seva candidatura Ernest Benach que tindrà moltes virtuts però no pas la renovació ja que és el candidat més antic d’Esquerra, des de 1992 encapçala les llistes al Parlament per Tarragona.
Carles Herrera: "La síndrome del militant miop (I)". En tot sistema de partits cal diferenciar dos tipus d’interessos diferents, els dels militants i el dels electors, i el caràcter assembleari d’ERC ha propiciat durant el període 2004-2008 la regressió, es a dir, a un lent retorn d’ERC a convertir-se de nou en un partit ideològic. (...). Aquest assemblearisme, en el que els militants poden fixar el rumb polític a la direcció, prioritzant les seves preferències ideològiques, de manera totalment legítima, en detriment de les del conjunt d’electors, ja siguin reals o potencials, provoca un posicionament de grup de caràcter excloent que rebutja els elements diferents o discrepants i un efecte endogàmic de cerca de la puresa ideològica, oblidant-se dels veritables interessos dels votants. Electoralment, això ha estat letal per ERC, i és un dels molts motius que pels quals els partits polítics que s’organitzen de manera assembleària són els que tenen un suport electoral relatiu menor i ens ajuda a explicar, perquè els partits amb un major suport electoral s’organitzen sempre de manera congressual i participativa i no pas assembleària i directa.
Albert Prat: "El Congrés d'ERC s'acosta". Ahir mateix, un votant d'ICV em preguntava com podia ser que aquest procés fos criticable quan era la màxima expressió de la democràcia. Caldria afegir, que això no és massa habitual en els partits polítics que normalment trien els candidats en processos tancats, gerarquitzants i d'intercanvi de cromos entre les diverses corrents internes. La característica mediàtica d'aquest procés però, serà buscar perdedors. Tenen per triar i remenar en aquest sentit. Però sincerament, crec que al marge de quins candidats no guanyin en nombre de vots cal que tots els corrents representats tinguin cabuda a la nova direcció del partit -que de moment tots els candidats han parlat en aquest sentit- i que el full de ruta sigui el que marqui el congrés posterior a la tria de President i Secretari General.
David Ricart: "Votar amb el cap". No hi ha militant més crític i autocrític que el militant d’Esquerra, i no hi ha votant que voti més amb el cor que l’elector d’Esquerra. Possiblement aquest comportament és indestriable de la nostra condició d’independentistes, de rebels. Però coincideixo amb en Carles que hauríem de començar a votar més amb el cap que amb el cor o l’estomac.
Joan Ridao: "Un pas endavant". Aquesta direcció forta l’aconseguirem si integrem. Per diferents circumstàncies mai he estat vinculat a cap de les famílies que conviuen en el si del partit. Precisament per això m’agradaria ser un Secretari general amb el màxim consens possible i en això treballaré, per sumar, per aconseguir un partit unit i sense exclusions. Gràcies a totes i tots els qui heu dipositat la vostra confiança en la meva persona. No us fallaré.
Josep Romeu: "Ara no toca, senyor Carod". La proposta, ara, de Carod Rovira pot ser més assenyada i fins i tot, evidentment, més seriosa que la que ell mateix va aprovar uns mesos enrere; però no és creïble en el moment intern que viu Esquerra, perquè si bé és cert que l’Objectiu 2014 precisa, ineludiblement, d’un gran pacte o acord nacional, aquest no es pot formular des d’una de les faccions del partit, en un procés de guerra interna, i menys quan es tracta d’un simple posicionament personal enfront dels seus rivals. Diguem, sense ànim d’ofendre, que ara sí que hi toca. Però, senyor Carod, ara no toca!.
Antoni Soy: "ERC: estratègia, pactes i credibilitat". La gent -especialment els nostres votants potencials o persones que ens han deixat de votar- ara no es creu la nostra equidistància, especialment a l'àmbit nacional català, doncs als municipis les coses son diferents. I en conseqüència la nostra estratègia de l'esquerra nacional, de l'esquerra catalana independent, ha perdut una part important de la seva credibilitat. I aquesta és, en la meva modesta opinió, una de les raons principals dels mals resultats electorals en el cicle més recent (2007-2008).
