Dissabte, en l'acte central de la candidatura de Jaume Renyer i Uriel Bertran al congrés d'ERC, el passat, el present i, sobretot, el futur del partit s'entrellaçaven. Heribert Barrera, el dirigent d'ERC que no va acceptar el pacte de renúncies de la Transició, donava suport a la candidatura de canvi que vol convertir el dret d'autodeterminació en l'eix central de l'estratègia d'ERC. Una estratègia que s'ha de debatre en aquest congrés, i que n'és la clau, i no el debat de lideratges en termes personalistes. ERC va culminar amb un èxit molt important el cicle electoral que acaba l'any 2004. Per una banda, recull el creixement del vot independentista; per l'altra, també és vista com un partit nou, fresc, net de les pràctiques institucionals partidistes dels dos grans partits que s'havien repartit el poder a Catalunya. En aquell moment, ERC opta per fer un govern de coalició amb el PSC i IC, per alternança democràtica i per aconseguir implicar el PSC en el nou Estatut.
Però el procés estatutari va acabar sense aconseguir cap dels objectius marcats: reconeixement nacional, finançament homologable al concert i noves competències de relleu (com l'aeroport). Aquest fracàs va desorientar la direcció d'ERC. Els dubtes en la posició davant el referèndum, l'expulsió del govern i la por del pacte Mas-Zapatero són mostres d'aquesta desorientació. Per evitar l'exclusió d'ERC de les institucions (la sociovergència pactada a la Moncloa), es tanca amb molta precipitació un nou pacte amb el PSC i ICV l'any 2006. Article complet a l'AVUI
